Pàgina en blanc

Es estrany, fins ara només m’havia posat a escriure després de, ves a saber com, m’havia vingut una idea al cap, ja fos de manera clara i concisa que em feia brollar les paraules una encadenada darrera l’altre o potser d’una forma més vague, més abstracte. En aquetes ocasions al seure davant el teclat les primeres paraules costaven d’afinar, no surt la combinatòria de paraules que dóna ànima al teu pensament original, però al cap d’una estona i quasi sense voler surt una seqüència que sembla haver trobat el filó correcte, i aleshores brollen les paraules i pren cos la idea primerament difuminada, cada cop amb més força a mesura que més vas endinsant-te en l’escrit.

Però ara és diferent, m’he posat el repte de veure si sóc capaç d’escriure quelcom lligat i coherent amb una total absència d’idees ni necessitat que m’hi obligui, més aviat com un repte personal. Sincerament, per ara no me’n surto gaire bé, ja que com he dit fins ara, tot allò que he escrit a estat sempre fruit d’una concepció prèvia en la meva ment i després només ho he hagut de traslladar amb més o menys dificultat, amb més o menys encert, a un paper o pantalla d’ordinador. En totes aquestes ocasions sempre hi ha hagut un detonant, bé podria ser una notícia vista al televisor o llegida als diaris, que hagi encès els meus ànims per manifestar un sentiment d’ira, ràbia, enuig o quelcom similar enfront d’algun fet real. En d’altres ocasions m’he basat en una observació de la vida quotidiana que m’envolta, una conversa escoltada furtivament en la terrassa d’un bar, una visió d’una escena curiosa aturat en un semàfor o fins i tot de vivències en primera persona, i donades aquestes premisses n’he extrapolat una història més o menys lluïda, o fins i tot he arribat a poder escriure quelcom a partir d’un viatge oníric del qual n’hagi pogut salvar algunes relíquies en la memòria, suficients per relatar a posteriori aquella somni o com a mínim que servissin d’inspiració com a punt de partida per poder fer alguna petita narració.

Ara el repte imbècil i del tot innecessari que m’he imposat a mi mateix, esta resultant una llosa molt feixuga i no paro de dir-me, au, va, no siguis beneït i deixa-ho estar, al capdavall tu no tens ni talent ni fusta d’escriptor. Només quan una realitat ben evident s’estavella contra els teus morros o un flaix de deliri creua el teu subconscient tens motiu per ajuntar quatre mots i treure’n un text més sovint desafortunat que cap altre cosa, si de cas alguna frase enginyosa o una ocurrència divertida, però poca cosa més! O sigui que vist el resultat infructuós i estèril de posar a prova les meves dots literàries, que ara ja sé manifestament nul•les, abandono en el meu intent penós per omplir la pàgina en blanc.

servido por rpuiggermanal sin comentarios compártelo

Nova ajuda del Govern Zapatero

Serveixi aquest escrit per manifestar el prec cap al Govern del Sr. Zapatero que doni una nova ajuda econòmica a la societat civil, ja sé que no estem mai contents i que les diverses campanyes engegades per ZP & Cia a vegades no s’han acabat d’entendre; que si els 400 € de deducció del IRPF, que si augmentar la retribució i el temps del subsidi (que no atur!), les ajudes per la gent gran (llei de dependència) i la gent més jove (ajudes al lloguer), altres de les que en dono fe como els 100 € mensuals durant tres anys) i 2.500 € pel nounat, i segur un llarg etcètera que em descuido i que ben segur que vetllen pel benestar de la població. Ara bé, amic ZP, s’ha deixat vostè una ajuda cabdal, primordial i quasi diria indispensable.

Des d’aquí reclamo, posem per cas 50 €/dia pels ciutadans que tenen a bé desplaçar-se motoritzats per la ciutat i arriben xops i calats fins al moll de l’os a la feina. Penso que seria una bona cosa personar-se a qualsevol oficina de “la Caixa”, n’hi ha a tot arreu, i dirigir-se a la finestreta xorrejant amb el casc encara calat (que segura que com a mínim una ínfima porció del teu cos estigui relativament seca, si no se’t acut esternudar amb aquest posat!), acreditació suficient per recollir la quantitat a percebre.

Val a dir que aquesta mesura que pot semblar impopular, si l’analitzem amb sentit comú, criteri i una mica de fredor que dóna la distància, és una manera extremadament eficaç i generosa de beneficiar al país. Pensem-ho una mica i veurem de seguida que totes les parts en surten beneficades: Si quan hom està moll per culpa de la pluja (fixem-nos que no podem parlar de negligència o temeritat del usuari, senzillament s’ha vist sorprès per una inclemència meteorològica) deia que aleshores si aquest individu rep 50 €, pot amb aquesta inesperada font d’ingressos dirigir-se a una botiga o al Carrefour a comprar roba seca o en el seu defecte passar per una bugaderia i introduir-se tot sencer dins d’una assecadora durant 20-40 minuts, en funció de la potència de la tempesta. Sense cap mena de dubte els més aguts ja haureu vist l’immediat benefici que representa pels comerços del ram del tèxtil, que justament solen tenir com a dies negres els dies de pluja! Però senyors, la cosa no acaba aquí! Quan un queda sec després d’unes voltes o es canvia la roba que duia amarada per una d’eixuta les possibilitats de refredar-se disminueixen molt sensiblement, la qual cosa provoca l’efecte dominó de menys baixes laborals, i ja tenim aquí el benefici no només per un sector de manera directa, sinó per tot l’empresariat del país. Ah, i el darrera beneficiat? El mateix govern! Si millorem l’absentisme laboral, millorem la producció, i si millorem la producció més impostos que l’estat pot recaptar de les empreses i sobretot menys baixes que ha de cobrir!

Val a dir que hi ha un petit punt desfavorable en tot plegat, i justament recau sobre el ram de la indústria farmacèutica, si no agafem un catarro de nassos, no podran vendre’ns milions i milions de Frenadols, però vaja ja s’ho recuperaran de sobre venent-nos milions i milions de medicament i vacunes estèrils per la Grip A.

Una vegada exposats els meus arguments, entenc que no hi ha motius per rebutjar una idea tan brillant. Així que us emplaço a tots aquells que en un dia de merda com avui, heu arribat a les vostres destinacions com si haguéssiu fet la travessa del canal de la mànega rollo David Meca en comptes de venir amb moto normalment, us personeu a la oficina de “La Caixa” més propera a reclamar el que us pertoca.

Signat: Un que escriu amb mitjons fins a mitja canya calçotets i samarreta imperi, alhora que darrera seu té una estesa de roba penjant de diverses cadires esperant que s’assequi una mica. Tot plegat força llastimós!

P.D.: Espero que avui no vingui cap visita pel despatx!!!

servido por rpuiggermanal sin comentarios compártelo

Bosses de pell de patata

Quina va ser la meva sorpresa, quan ara encara no fa ni una setmana, vaig a comprar al Carrefour amb la intenció de carregar al màxim per tal d’omplir el rebost i tenir reserves suficients durant un parell de setmanes. El cas es que arribo a la caixa i començo a traslladar tots els elements del meu carret de la compra sobre la cinta transportadora que els empeny fins al/la caixer/a de torn, un cop ja m’he deixat la ronyonada per buidar-lo completament, salto ràpidament al extrem final de la caixa per disposar-me a recol•locar la meva compra de nou al carret, i en notar que l’amable caixera s’havia oblidat de facilitar-me les bosses per tal de transportar la meva compra (val a dir-ho, de forma penosa ja que quan arribo a casa jo no tinc ascensor!), la noia m’explica que Carrefour té una nova política de no facilitar bosses de plàstic als seus clients, que la nova consciència ecològica del hipermercat no els permetia atemptar contra el medi ambient facilitant bosses de plàstic!

I jo dic molt bé, estic a favor de l’ecologia, però ara que faig jo sense bosses? Em poso la compra de tot el carret a les butxaques? Llogo uns portejadors que m’ajudin a dur la meva compra fins a casa? No! La simpàtica noia de la caixa em comenta que el Sr. Carrefour sempre atent i pensant en el benestar dels seus clients disposa d’unes bosses de ràfia súper xules amb uns dibuixos de grans flors (estil Àgatha Ruíz de la Prada) i d’unes altres més modestes que venen a substituir les que ens donaven fins ara, però aquestes és veu que estan fetes amb pell de patata, i és clar són molt ecològiques. Però... quina és la meva sorpresa quan, insisteixo, la simpàtica caixera em diu que el preu de les bosses de ràfia made in De la Prada valen 25 cèntims i les de pell de patata 5 cèntims! D’entrada es dóna la paradoxa que a la simpàtica caixera li toca formular una pregunta que la fa semblar del tot estúpida “quantes en vol?” i què sé jo quantes en vull! No tinc prou capacitat d’abstracció per visualitzar tot un carret de compres ple a vesar i calcular mentalment que em caldran 6,78 unitats de bosses de pell de patata per encabir-ho tot! En tot cas, res que una mica de planificació, ordre i sentit comú no pugui solucionar, més que res per evitar que la simpàtica caixera sembli gilipolles!

Ara bé, aquí el senyor Carrefour ens està fent trampa: Sota la bandera del ecologisme ens cola un gol per tota l’esquadra, és a dir que aprofitant que ningú es queixarà per retornar al antic sistema, ja que no seria ben vist proclamar-se acèrrim defensor del plàstic i que els donin pel sac a les pròximes generacions, ningú s’atreveix a dir-hi res. Cosa que fa que l’estimat Sr. Carrefour hagi fet un negoci rodó, per un costat s’estalvia els costos de la producció de bosses de plàstic que havia de sufragar de la seva butxaca i per comptes d’això compra bosses de pell de patata que paguen els consumidors, els seus clients, i fins i tot m’atreviria a dir que encara hi fa negoci, creieu que al Sr. Carrefour la unitat de la bossa de pell de patata li surt a 5 cèntims la unitat? Oi que no! Doncs tot el que hi ha de més cap a la seva butxaca. En definitiva molesta que ens vulguin prendre el pèl fent-se passar per ecologistes amb una finalitat encoberta d’augmentar els beneficis, d’altra manera tampoc s’explicaria com poden ser tan sensibles amb el medi ambient a l’hora de passar per caixa i en canvi quan compres en la secció de verdures, fruites i hortalisses hi ha unes fantàstiques bosses de plàstic per fer les nostres compres (aquest del de sempre, no de pell de patata, i això que estem a la secció on hom pot adquirir-les!).

Potser també estaria bé que el Sr. Carrefour, tant preocupat pel benestar del nostre planeta, fes pressió als seus proveïdors que adornen amb una quantitat inhumana de plàstic els seus productes (heu vist els envasos de Donuts?).

Acabo només dient que un està a favor de reciclar, consumir el mínim plàstic possible, i ser ecològicament responsables. M’agrada la idea de substituir les bosses de plàstic del súper per bosses ecològiques i reciclables, ja siguin de pell de patata o de Kiwi. El que m’ofèn es que aquestes no continuïn essent gratuïtes, i que de la sensibilització de la societat s’aprofitin per treure’n partit i benefici propi.

servido por rpuiggermanal sin comentarios compártelo

Els impostos d'en ZP

Malgrat que el govern pregoni per un costat que va veient "brotes verdes" en l'economia espanyola, els fets evidents ho contradiuen. Els experts en economia, que pel que sigui no se'ls dóna gaire ressò mediàtic, avisen que això no s'ha acabat ni de bon tros, és més, els gurus europeus manifesten que hi ha un cert reactivament i recuperació, però en les grans economies europees! entre les quals per descomptat i desengany de molts no ens hi podem comptar, ja que senzillament seria una broma de mal gust.

Per tant, si, efectivament les locomotores de França i Alemanya sembla que han virat cap amunt, i si, comencen a veure la llum al final del túnel (com els EUA), però que no ens enganyin, nosaltres no. Aquest fet queda clarament manifest, no només per que les autoritats en la matèria diguin que Espanya (com també Irlanda) seran de les últimes en sortir-ne, sinó que des del propi govern es contradiuen i ara surten a la palestra alguns d'ells avisant-nos que l'atur seguirà creixent i que s'estima que pot arribar als 4,5 milions d'aturats! En sentir aquesta notícia m'han tremolat les cames, ja que el govern del ZP si hi ha quelcom en que s'ha especialitzat es en mentir compulsivament i rebaixar exageradament tots els mals auguris i previsions "pessimistes" que després s'han anat complint l'una darrera l'altre, recordeu quan ja en plena crisis en ZP ho negava i només parlava d'una desacceleració? (ja no entro a valorar altres grans mentides d'en ZP com l'Estatut!). Resumint si el govern preveu poder arribar a la xifra de 4,5 milions d'aturats, jo en trec dues conclusions: Una, hi arribarem segur! Dues, segurament en seran més dels que diuen!

En aquest marc, i tenint en compte la molt profunda crisis que encara estem patint, i ves a saber encara durant quant de temps més, les arques públiques s'han omplert de teranyines i l'estat només fa que augmentar el deute. Personalment penso que en certa manera és lògic l'empobriment de l'estat amb concordança amb l'empobriment de tothom en general. Hi ha però un plegat d'actuacions partidistes, maldestres i penso que del tot malintencionades per part del govern de ZP.

Recordeu els 400 € que en ZP va "regalar" deduint-ho de la recaptació del IRPF, quan ja estàvem en plena crisis, i ell (contra la visió de la resta del món mundial) només veia una lleu desacceleració? Per què van servir el malbaratament de tants diners? I ara els trobem a faltar per oferir subsidis a aquells que s'han quedat sense prestació per la seva llarga estada a l'atur i davant la impossibilitat de trobar feina de nou? Això que li passi a un nen que es gasta la setmana en llaminadures el dilluns i que ja el dimecres es lamenti als seus pares de no tenir quartos per comprar l'esmorzar, d'acord, però al màxim mandatari del país?!

Ara però, i aquí el fet que realment volia comentar, el govern ja planteja una pujada d'impostos. No pot tocar l'Impost de Societats ja que atemptaria directament sobre les empreses i per tan el motor de generar riquesa del país, segons la versió oficial. Jo en canvi penso que no toca l'Impost de societats per que no en trauria quasi res, la majoria d'empreses en aquests temps de recessió són les primeres que ho noten i per tant no declaren beneficis, ans al contrari que les declaracions de pèrdues són ben abundants i a l'ordre del dia! O sigui que tocar aquest impost, a curt i mitjà termini no aportaria més líquid a la desolada caixa de l'estat. Aleshores ens diuen que els impostos que augmentaran aniran encaminats a fer que els qui més tenen més paguin. Políticament correcte. No ho han dit amb totes les lletres, però em temo que aquesta mesura va encaminada a traduir-se en un augment del "Impost Sobre el Valor Afegit" o sigui l'IVA. S'escudaran dient que òbviament aquells amb rendes més elevades i per tant més poder adquisitiu fan compres per valors que segurament la majoria de nosaltres no podem ni somiar, i per tant la quota d'Iva que s'ingressarà d'aquestes compres serà molt  més elevada que la part de les compres que puguem fer la classe mitja. És evident que si jo compro quelcom per 116  € i m'apliquen un 16% d'IVA, l'estat s'endu 16 €, i si un senyor amb molts més diners que jo compra quelcom per 116.000 €, al mateix tipus d'IVA, l'estat aleshores recapta 16.000 €, efectivament diferència notòria! Ara bé, amic Zapatero, el qui pot pagar grans sumes de diners no nota la crisi d'igual manera que la immensa majoria de la seva ciutadania que formem part de la forquilla de la classe mitjana, que són juntament amb la classe baixa (per descomptat!), els qui de veritat notem els estralls de la crisi, som els qui formem part, o tenim algú pròxim formant-ne, d'aquest col·lectiu de 4,5 milions d'aturats, d'aquest col·lectiu que ja no rep cap subsidi ni prestació, d'aquest col·lectiu que espera que finalment pagui la immensa demora i morositat que té el govern envers els sol·licitants d'ajudes promeses amb bombo i plateret com al lloguer, ajudes per la dependència,... arribin d'una vegada! Deia doncs, que aquesta gran massa, que casualment molt són els seus votants, si que es veuran afectat per l'augment de l'IVA, a nosaltres si que ens afectarà que cada dia en qualsevol petit gest que fem haguem de pagar una mica més per inflar les buides arques de l'estat, quan anem a comprar el pa, la llet, el diari, unes sabates, la compra alimentària de la setmana, la revisió del cotxe al taller, els llibres dels nostres nens,... unes aparents minses quantitats però que al final del més ens estimularan encara una mica mes a fer equilibris entre els salaris i la despesa. Això si, no cal ser un geni per saber que un petit augment en l'IVA, posem un parell de punts, aporten enorme saca de diners al estat! En resum, un cop més s'embetumarà de tot el camuflatge d'esquerres del PSOE per dir que vol fer pagar als més rics, es disfressarà amb els hàbits de mentider compulsiu, i aleshores ens deixarà caure la bomba que puja el tipus d'IVA! I només ens caldrà dir-li, gràcies! De tot cor i un cop més moltes, i moltes gràcies!

Ja em perdonareu, jo no sóc cap expert en economia ni res que s'hi assembli (de fet a casa meva la "comptable" es la meva dona!) però m'estranyaria molt que la única manera de recaptar més diners a base d'impostos sigui apujant l'IVA, si que em sembla que sense cap mena de dubte pugui ser la més fàcil, però la única? No podria a través de la recaptació d'Hisenda realment fer tributar molt més aquells qui tenen un estol de propietats o uns sou de primer ministre?

El més trist de tot plegat, és que vindran unes propers eleccions estatals, i amb força probabilitat guanyarà el senyor Rajoy i la seva cort, no per que siguin molt millors ni res d'això, sinó per que en Zapatero ho haurà fet tan malament com haurà sabut, és el gran problema dels farsaires, que un cop han dit la mentida i enredat a tothom després no poden tornar pel poble del vell oest amb la seva carreta carregada de beuratges màgics guaridors, per això en Rajoy té tantes possibilitats. I precisament, i com ja va passar al 1993, gràcies a la mala tasca del PSOE es donarà la alternativa al PP que pujarà al govern casualment quan la crisis realment pugui estar reculant una mica i ens ofegui a tots plegats un xic menys, vés per on que en ZP farà que de nou sigui la dreta qui tregui el país de la crisis. Perillosa associació d'idees, no creieu?

Per acabar, ahir em van comentar una frase sentida en una notícia del corresponsal als EUA de TV3, l'Antoni Bases, on explicava el cas d'unes noies acomiadades de la seva feina i que amb molta energia i empenta havien creat la seva pròpia empresa i els anava la mar de bé, aleshores comentava el periodista "Amèrica, temps de crisis o temps d'oportunitats?", els qui em coneixeu sabeu sobradament que no sóc un pro yankee precisament, però val a dir que en aquest aspecte si que caldria que els nostres governs (i segurament nosaltres també) ens hi emmiralléssim i veiéssim no tan sols les possibilitats de fer negoci, sinó les grans ajudes de l'estat a la creació de nova empresa, aquí ni de broma! I a la capacitat de la nostra societat de madurar una mica i no titllar de "fracàs o fracassat" aquell negoci que no ha prosperat o l'individu que aquest cop no se n'ha sortit!

Sincerament espero, que el sentit comú dels individus s'imposi per sobre del cúmul de despropòsits dels qui els manen.

servido por rpuiggermanal sin comentarios compártelo

Laporta i el seu salt a la política

De nou Joan Laporta, actual president del Futbol Club Barcelona, torna a estar a la palestra! Aquest cop el motiu sembla ser que es el seu possible salt a la política, quan a finals de temporada abandoni la presidència del Barça. Això, per descomptat ha generat un ampli debat, ja no només en cercles esportius, sinó també en tertúlies d’àmbit general.

D’entrada a tots aquells qui ara s’estranyen de la sobtada vessant política d’en Laporta, recordar-los que abans de ser president del Barça, potser amb més pena que glòria, ja era membre del P.I. (Partit per la Independència), de manera que ni les seves idees són cap sorpresa ni la seva activitat política hauria d’agafar a ningú desprevingut.

Més enllà de ser o no de la corda “catalano-sobiranista” d’en Jan, el que és innegable es la campanya que ja s’està orquestrant des de Castella. Aquest afer s’ha convertit en una arma que ataca per igual a dos fronts que els molesten de forma similar.

Per un costat s’abraonen sobre la figura del President, no per la seva manifesta voluntat de fer política, sinó perquè vol fer política catalanista, sobiranista i independentista, i clar això no està bé! Si volgués afiliar-se al PSOE, PP,... o fins i tot Iniciativa-Els Verds o C’s encara! És a dir que el que molesta, no és el seu pas a la política sinó les seves idees. Com ja ha quedat clar varies vegades, per exemple cada cop que ha catalanitzat el club, no els ha faltat temps als de sempre per escriure rius de tinta per criticar-ho. No oblidem que va ser el primer en posar de moda la senyera al clatell de la samarreta i més tard d’altres equips van “copiar” la idea, i curiosament encara que alguns s’entossudeixin a dir-nos que no som un país, alhora que nosaltres ens varem posar la senyera, la seva resposta no va ser col•locar una bandera de la seva comunitat autònoma sinó l’espanyola, de manera que el seu subconscient equipara ambdues simbologies, és a dir que potser si que tenim quelcom de tret diferencial al capdavall, no?

I l’altre meitat del seu atac va dirigit al Barça, entitat que agradi o no, representa com a mínim, gran part de Catalunya i és inqüestionable que forma part de la marca d’exportació d’imatge i de prestigi del país. Potser no a tothom li agrada la Sagrada Família, Montserrat o l’art de Dalí, però són icones que representen la nostra terra i cultura (com la Torre Eiffel a Paris o el Coliseum a Roma), i en aquest sentit el fet que el museu del Barça sigui el més visitat a Catalunya dóna fe que el Barça també forma part d’aquestes senyes d’identitat del poble català (això no vol dir que, per descomptat, hi ha altre clubs que són tant catalans com el Barcelona, i igualment que no tot català ha de ser culé, com tampoc tot bon català ha de sentir devoció per Dalí!). I donat que ara el Barça és el club de moda del futbol mundial, per títols i per joc, es quelcom que també inquieta als de Madrid (els del club de futbol i els de la regió administrativa!) doncs cal desprestigiar-lo, atacar-lo i mirar de desestabilitzar sigui com sigui!

Amics, culers o no, catalanistes o no, “al loro que no estamos tan mal”! i per això volen sembrar la llavor de la discòrdia entre nosaltres, això ja ho sabien els romans “divideix i venceràs”, no ens deixem enredar i deixem-los bordar fins a l’extenuació! Gaudim d’un Barça fantàstic amb tota la col•lecció de títols que ja tenim i els que esperem puguin venir, deixem que en Laporta acabi pacíficament el seu mandat (el temps el jutjarà) i a finals de temporada el soci de forma democràtica ja decidirà que vol pel seu club en el més immediat futur, i finalment deixem que en Jan “salti” a la política si es el que vol, que faci on vulgui que per això està la llibertat, ja sigui a CiU, ERC o Reagrupament.cat, tan li fa, al final també serà el poble català qui a les urnes decidirà si li dóna suport o no!

servido por rpuiggermanal sin comentarios compártelo

en quin cony de món vivim?

Cada dia neix amb una nova tragèdia als telenotícies, i cada dia l’escorça emocional que ens aïlla d’aquestes notícies es fa una mica més densa i gruixuda. Ja no se’ns indigesten els àpats si en les hores de màxima audiència, és a dir quan estem dinant i sopant, ens assalten amb imatges dantesques, que no fa pas tant de temps ens haguessin ferit la susceptibilitat i fet que enretiréssim el plat calent de davant els nostres ulls. Avui hem convertit en quelcom quotidià i normalitzat està cargolant uns espagueti a la forquilla veient com, per exemple la Raquel Sans, dóna pas a unes imatges d’infants amputats, amb la por als ulls, postrats en lliteres rònegues de lamentables hospitals víctimes d’un atac suïcida a un mercat de no sé quin país magrebí, o cadàvers de soldats i civils amuntegats  sobre una immensa bassa de sang, o fins i tot podem menjar-nos impunement els postres amb els ulls fixats a la pantalla, contemplant uns menuts africans morint-se d’inanició, sota un sol de justícia amb la cara plena de mosques, només pregant per que s’acabi aviat l’agonia!

I aleshores em pregunto, en tan mala gent ens hem convertit? Tan impermeables al dolor ens hem tornat? I m’adono que més enllà de les valoracions personals que cadascú de nosaltres ens puguem fer, si que crec detectar un fenomen associat als mitjans de comunicació. Ha estat tal la brutal carrera per les audiències, shares o ser els més venuts, que ha calgut ser cada cop més i més agressius, i això s’ha traduït en una fulminant velocitat a l’hora de donar les notícies, la primícia té un valor incalculable, recordeu com ja al 2001 varem viure “en directe” els atemptats de Nova York? D’això se’n deriva quasi de manera obligada una segona conseqüència, les notícies quasi caduquen al instant, és a dir, no hi ha temps per pair-la i poder assimilar amb profunditat què ha passat o perquè està passant, només una llambregada ràpida que ens bombardeja amb uns fets puntuals i superficials i després a corre cuita, ja ens cau a sobre informació sobre un altre afer completament distint al que tot just estàvem començant a reflexionar-hi! I finalment, com que els diferents noticiaris de la cada cop més extensa, que no diversificada, oferta televisiva, radiofònica o de premsa escrita, més que el seu afany per informar, divulgar i oferir coneixement al seu públic només els interessa competir entre ells per veure qui té més “seguidors” (no pas per qui té millors continguts), aleshores cal irremediablement introduir el component que el faci més rentable: Imatges impactants (contra més sang i violència millor), notícies que generin controvèrsia, polèmica i confrontació (fins i tot ja acceptem que siguin els mateixos mitjans qui la generin llançant informacions sense contrastar només per crear convulsió social), i sobretot no oblidar-nos que això al capdavall s’ha convertit en entreteniment i per tal cal un toc de “la notícia friqui del dia”.

I penso que l’ésser humà, tot i semblar una espècie fàcil de manipular quan s’amuntega i és mou en massa (ramats), en el fons ens subestimen una mica, ja que justament per aquest cúmul de despropòsits informatius molts, de forma instintiva i inconscient, ens hem cuirassat fent-nos immunes a les imatges esfereïdores, a les notícies apocalíptiques i als discursos hilarants. Podem empassar una mandonguilla i simultàniament estar veient unes imatges d’uns soldats en un desert qualsevol abusant d’un/a menor magrebí, sense perdre-li gens el gust ni tan sols als pèsols que acompanyen el guisat!

Tot això per descomptat representa un greu problema per la nostra societat, si hi ha tan descrèdit als mitjans cada cop més dirigits i manipulats, si tan hermètics ens estem tornant, com podran aleshores els mitjans de comunicació informar-nos d’allò que realment ens cal estar informats? Agafo com exemple una de les notícies que dia si, dia no, van sortint a tots els mitjans: la Grip A. D’entrada ens la venen com una pandèmia, una plaga que pot acabar amb la vida de milions de persones de tots els continents, alerta aquest cop no afecta només als homosexuals, negres,... com van vendre amb la sida! Ho sigui que ningú està a bon resguard i de moment no hi ha cap vacuna ni medicina que guareixi aquest mal. Quan ja tothom estava atemorit, van retirar les portades sensacionalistes i catastrofistes, substituint-les per d’altres on el/la polític/a de torn feia unes declaracions per tranquil·litzar la població, dient que el seu govern crearia les mesures oportunes per minimitzar-ne l’impacte i que no calia espantar-se ja que causava menys morts que la grip comuna, o si més no que té la mateixa taxa de mortaldat. Això si, el mateix diari a la següent pàgina titula “mor una dona embarassa per la Grip A” (i si la dona hagués mort per la varicel·la també hagués estat notícia?). Finalment, els mitjans de comunicació (braç executor dels governs), comencen a donar un seguit de mesures que cal que adoptem a totes les llars per prevenir l’escampada de la pandèmia, i aleshores és quan el ciutadà del carrer, ja no sap que ha de fer, en un període minúscul de temps li han dit que l’existència humana estava a punts de ser fulminada per un virus letal i terrorífic, a l’endemà que estigui tranquil que no és més que un constipat emprenyador i ara que prengui certes precaucions. Per cert i deixeu-me que obri un parèntesis, algunes d’elles del tot surrealistes com no anar a llocs on hi hagi acumulacions de gent, si vostè fins ara feia 45 minuts de Metro abandoni aquesta pràctica tan perillosa, no agafi el seu vehicle que contaminarà i serà  molt mala persona, així que li recomano que surti 3 hores abans de casa i vagi tot xino xano a la feina, i així farà exercici que es la mar de saludable! Tanco parèntesis. En definitiva, que al final cadascú de nosaltres fa el que li dóna la real gana, i els diaris, els telenotícies i altres herbes cada cop més ens els mirem no per afany d’estar informats sinó com l’entreteniment que ens pot oferir igualment qualsevol magazine de tarda!

Deixo per un altre dia, comentar perquè els cal als presentadors de telenotícies sortir com a convidats d’altres programes obertament destinats al entreteniment, per fer-los més “humans i pròxims” fent el brètol amb un Karaoke, o “cameos” en especials de bis còmica de cap d’any, o similars.

Però no tot està perdut, ara amb la nova era de la tecnologia digital (TDT) ja tenim un fotimer de canals dedicats en exclusiva a oferir notícies (com el 24h de TV1, el 3/24 de TV3, CNN+,...) ara ja podem desinformar-nos a qualsevol hora del dia!

En fi, les millors notícies, la xafarderia que t’explica la veïna!

servido por rpuiggermanal sin comentarios compártelo

Entrades per Roma

Entrades per Roma.

Sembla ser que la UEFA i el Futbol Club Barcelona han optat enguany per una postura si més no peculiar de cara a la venda de les entrades de la final de la Champions League a Roma, el proper vint-i-set de maig, aplicant una innovació tecnològica, en favor encara no massa de què, fa que les esmentades entrades siguin en format de targeta de crèdit (potser per recordar-nos que ens hem de gastar contra més quartos millor) amb un xip que identificarà una entrada amb un individu, i aquest ha de ser obligada i forçosament soci o familiar (màxim de segon grau) de soci del club.

Per un costat entenc que la mesura ve promoguda per evitar el recorrent i escandalós assumpte de la revenda on sempre hi ha els vius de torn que pretenen fer el gran negoci adquirint unes entrades i especulant amb la enorme massa social amb ganes de veure en directe el partit i gaudir de la gran festa del futbol europeu, que acaben venent les entrades per un preu que supera de llarg el seu preu original, m'imagino que els clubs i UEFA no els fa cap gràcia que hi hagi els espavilats de torn que facin l'agost a les seves costelles, la qual cosa em sembla perfecte. D'altra banda també s'esgrimeix l'argument que volen controlar els accessos al recinte per garantir una major seguretat, és a dir que hi hagi un responsable identificat per cada entrada per poder prendre mesures en cas que provoqui cap aldarull i sobretot, per evitar amb la revenda que les aficions un cop dins l'Olímpic de Roma quedin barrejades.

Fins aquí tot sembla molt lògic, coherent i sensat, però aleshores s'obre un procés força irregular d'assignació d'entrades que m'obre molts i seriosos dubtes de la finalitat real. D'entrada no entenc el criteri pel qual un soci pot cedir la seva entrada a un familiar i no pot fer-ho a un amic, donat que la cessió de la entrada inclou el nom del soci qui cedeix l'entrada i del qui la rep per tant en cap cas es perd el control sobre el titular de la mateixa i en darrera instància de qui ha estat el soci que n'ha fet la cessió (responsable subsidiari?). Tampoc hi ha cap garantia que el fet de cedir-la a un familiar i no a un amic aporti res de seguretat, o és que cap aficionat del Barça pot tenir un familiar que faci una bretolada?

Tampoc puc entendre el motiu que fa "legal" cedir-la a un altre soci (que pot ser un autèntic desconegut), ja que sota el meu punt de vista tan dret té un soci com un no soci a assistir a Roma, entenc el soci amb el seu abonament té dret a anar al estadi del Camp Nou a veure els partits del Barça, crec que el pagament del carnet no et dóna més drets, sinó tampoc s'entendria que per exemple per anar a la final de copa a València no s'hagi seguit el mateix criteri, ni tampoc amb la resta de desplaçament que molts aficionats fan al llarg de l'any a estadis rivals, i no només Stamford Bridge o l'Alliance Arena, també el Madrigal o el Sardinero per posar uns exemples. A cas la resta gegant d'aficionats culers no tenim cap dret? Potser no omplim les arques del nostre estimat club comprant samarretes, bufandes i banderes? No anem als bars a veure els partits del Barça, amb els conseqüents suculents i milionaris contractes televisius que després obté el club?

Personalment, veig clar que amb aquesta política només s'afavoreixen dues coses: que la revenda lluny de desaparèixer, la única cosa que fa és transformar-se, ara només és permesa la revenda entre socis del club (només cal passejar-se cinc minuts per Internet per veure el fotimer de bolígrafs que s'estan venent amb una entrada de regal per la final, i caram quins bolígrafs més cars!) i en segon lloc fomentar l'elitisme, és a dir que només qui té un poder econòmic francament elevat pot permetre's el luxe de pagar 800, 1.000 o fins i tot 2.000 euros per una entrada (desplaçament a banda, per descomptat!), i val a dir que això és igualment vàlid pel Futbol Club Barcelona com pel munt d'entrades UEFA que s'estan oferint per la xarxa.

Per últim afegir que són molts, però molts, els socis que no utilitzen regularment el seu carnet per anar al estadi els diumenges (o dissabtes) i que el tenen "cedit" a un amic, conegut o familiar, aleshores amb lògica i seguint el mateix criteri que ara volen fer servir per anar a Roma, seria just demanar que al Camp Nou només hi pugui anar el titular del carnet o en el seu defecte un familiar proper a qui fer la cessió, en altres paraules fer servir sempre el mateix raser, però és clar aleshores potser en comptes del projecte del Norman Foster per remodelar el Camp nou s'hauria de canviar per un altre on reduir-ne dràsticament l'aforament!

Aquesta manera de fer les coses d'ara em val una cosa, i l'endemà ja no, però al següent ens torna a ser vàlid, no em sembla gens neta, ni transparent ni sobretot justa, senyors de la UEFA i del Futbol Club Barcelona, feu-vos-ho mirar i si teniu una mica de sentit comú i de justícia: Rectifiqueu!!!

servido por rpuiggermanal sin comentarios compártelo

Un Madird a la Grega !!

Ahir l’Axa Barça va caure al pavelló de Vistalegre, la veritat es que després del primer quart on els homes d’Ivanovic es van mostrar del tot inoperants alhora que els de Plaza van ser molt efectius, aconseguint una màxima renda de 15 punts que deixava un panorama desolador, per tant amb aquest panorama ja m’hi vaig posar tranquil i vaig pensar per mi mateix que era un d’aquells dies que al meu equip l’apillasseven, l’evidenciaven i el deixaven en ridícul pel seu pobre esperit.

Però ja al segon quart als blaugranes se’ls va veure una actitud diferent, una agressivitat i una confiança en ells mateixos de que res era impossible i menys amb tan partit per endavant, així s’arribà a la mitja part amb només cinc punts de desavantatge i tirant l’alé al clatell dels merengues. Ja durant la segona meitat el Barça va anar poc a poc reduint les ja minses diferències fins a posar-se tres punts per damunt del marcador amb un triple inversemblant d’Ilyasova (sé que sembla un acudit, però va anar així), i finalment arribem a les postraries del partit, quan faltaven encara no dos minuts per acabar l’encontre i amb el marcador absolutament igualat i les sensacions que l’Axa que venia pel darrera s’enduria el gat a l’aigua, quan... va entrar en funcionament la màquina grega del Madrid, si companys, al igual que els equips grecs que s’enduen les competicions jugant en els moments decisius sis contra cinc (no cal recordar el “tap” a Montero, l’agafada de samarreta de Maljkovic,...i tants i tants d’altres favors arbitrals), dues intencionades a Grimau i Pepe del tot inexistents van decantar la balança! Ahir el Madrid no va ser millor, senzillament havia de guanyar per decret, a la grega! (suposo que es per això que per aquesta temporada han fitxat a dos grecs!).

Hi ha un parell de detalls molt significatius sobre la labor fosca dels arbitres en pro dels blancs: D’entrada essent el Madrid l’equip que més carrega el rebot ofensiu no se’ls hi senyala cap personal en aquest afany rebotador i dic jo que en algun d’aquests intents deuen cometre falta personal, oi? en canvi quan són els nostres pivots qui lluiten per aconseguir un rebot ofensiu tot sovint acaba amb una personal i val a dir-ho també sense agafar el desitjat rebot. I després, ahir van actuar magistralment carregant de faltes el joc interior del Barça, que va veure’s obligat a jugar absolutament condicionat per les personals de Kasun i Marconato (al qui per cert li van xiular una intencionada sobre Lazaros que es una barbaritat!).
Ja que hi som, el tema Kasun es mereix una menció especial, doncs Ivanovic ja hauria de saber que Mario surt al parquet amb tres faltes personals; La primera per ser alt, gros i corpulent, la segona per dur massa tatuatges i la tercera per reunir les dos primeres i ser jugador del Barça, si a això li sumem les faltes de rigor que comet per ser curt de gambals tenim que un jugador que potencialment podria ser el millor cinc com a mínim de l’ACB es converteix estadísticament en mediocre.

Segurament els qui no vareu veure el partit estareu pensant que estic encegat pels colors, però aporto com a prova que això no és així ja que els senyors Rovirosa i Solózabal que solen ser defensors de la tasca arbitral, a les acaballes del partit en ple festival de xiulet van comentar “l’àrbitre s’ha carregat el partit” o “la tripleta han decidit l’encontre”,...

Encara que el més senzill es carregar-se aquest Barça, des d’aquí una felicitació, ja que de no ser pels arbitres ahir haguéssim fet el 3 a 0 amb els duels contra els blancs, i això em demostra que som millors que ells, ergo tenim equip per guanyar si els refotuts arbitres no embruten el partit amb les seves decisions del tot parcials!

P.D.: També fixeu-vos que l’heroi nacional, el rabietes d’en Felipe Reyes sempre acaba els partits amb una, dues o com a molt tres faltes personals, quan es passa el partits fotent colzades i sacsades a tot quisqui per “guanyar la posició” i convertir-se en al màxim rebotejador ofensiu. Ah! I com que mai protesta enèrgicament les decisions dels arbitres per això mai li cau una puta tècnica!!

servido por rpuiggermanal 3 comentarios compártelo