Impost de successions

Finalment una de les promeses electorals, i de les més vistoses, que va fer CiU sembla que pren cos amb la supressió del impost de successions. Matisem però, que no ho fa en tota la plenitud, ja que nebots, cosins i altres familiars que no siguin cònjuges, fills, germans o néts no queden exempts d’aquest impost.

Personalment em sembla una mesura fantàstica, i n’exposaré els meus motius. D’entrada la oposició política sortint del govern (IC-V, PSOE, ...) s’hi oposa frontalment i fa demagògia barata i xerrameca perillosa esgrimint arguments tan poc profunds com que en època de crisi no podem rebaixar un impost que a més afecta als rics, als rics? Francament el discurs dels rics i els pobres no cola! Moltes, moltissimes famílies d’un nivell econòmic de classe mitja han vist com la anterior generació a la meva han lluitat de valent, s’han sacrificat tota la seva vida, i a canvi potser ara tenen una petita propietat o un trist racó estalviat. Actius que d’altra banda han tributat altament en el seu moment (rendes, retencions,...) i que per tant ja varen pagar el seu peatge en forma d’impostos per col·laborar a la societat del benestar. Doncs són aquesta gran majoria als qui ara se’ls despenalitzarà als seus fills quan hagin d’heretar la seva propietat. Que hi haurà gent molt rica i amb molts diners que també se’n beneficiaran? Sense cap mena de dubte, però no siguem ingenus, la gent benestant no tenen problemes per pagar aquest impost. Però tampoc el pagarien, de ben segur que si no tots, molt d’ells, tenen uns bons “assessors” que els aconsellen apropiadament de com eludir aquesta molèstia que significa haver de pagar (com ja fan amb les seves declaracions de renda i patrimoni!), per tant aquesta mesura realment només tindrà calat a la classe mitjana, obrera i treballadora que deixarem de castigar-los amb més impostos després d’una vida abnegada d’esforç, treball i voluntat d’estalvi. Senyors polítics que ara renegueu d’aquesta mesura en un afany de populisme fent creure que és el CiU que vol afavorir la burgesia i classes benestants catalanes, cal tenir memòria i veure que ja el tripartit va aprovar una retallada d’aquest impost, i que si tant els preocupa, sobretot als socialistes, les arques de Catalunya, no és a la plaça Sant Jaume on tenim el forat sinó amb el dèficit fiscal que ens imposa la capital colonialista. I allà, a Madrid, són incapaços de dir o fer res que pugui molestar als barons del PSOE! Els socialistes posen el crit al cel per deixar d’ingressar cent i pico milions d’euros en un impost injust, però en canvi, callen com covards quan els seus “superiors” des de Madrid diuen que no ens pagaran els 1.500 milions que ens deuen segons el nou finançament, quan ens obliguen a estrènyer encara més la nostra malmesa economia passant de la reducció del pressupost del 10% al 20% (un altre encert de Mas no claudicar-hi!),... en fi, que sembla mentida que els qui pregonen polítiques pel poble, socialistes i progressistes, es posin de cul i en contra d’una mesura que beneficia a una gran massa social i obrera. I tanmateix, que la memòria els flaquegi al recordar que els seus governs són els qui van endollar milions a cabassos per salvar la banca en comptes d’invertir-los en polítiques socials (educació, sanitat, infraestructures,...). Actitud mesquina i penosa.

Tampoc convé oblidar que la supressió d’aquest impost –revolucionari- ens equipara amb altres comunitats com Madrid o València, on a banda de gaudir d’unes balances fiscals molt més favorables, als seus habitants també els resulta més barat morir-se i heretar (i no ho dic només per no haver de pagar el peatge de l’autopista fins al cementiri!).

Mai he estat un defensor de les polítiques convergents, però hi ha coses que fan que en Mas em vagi guanyant simpaties -mal em pesi- com ara complir amb promeses electorals, plantar cara a Madrid com no ha fet en 8 anys el tripartit (tot i tenir formacions suposadament sobiranistes al seu si) , però sobretot gràcies a la nefasta feina que està fent la oposició que cada cop que obre la boca, només fa que carregar de raons als de CiU. Ah, i a més ara en Mas vota a la consulta per la independència! Potser no ho fa des del sentiment nacionalista, potser únicament és una foto política, però potser també s’adona que amb Madrid s’han esgotat les vies de negociació, Espanya ja ha pres més de Catalunya del que ens podem permetre i tolerar, segurament ha arribat el moment de dir prou!

servido por rpuiggermanal sin comentarios compártelo

I una altre vegada

Aquest cop ha estat el suprem qui ha resseguit el camí obert pel TC, al igual que passa en un prat verge, quan hi creua una vaca hi deixa un rastre, una línia confusa que denota per on ha transitat, i és a còpia de passar-hi un i altre cop que finalment, la petita línea traçada originalment es converteix en un camí erm per qualsevol vegetació. I justament no és altra cosa que això el que procuren fer des d'Espanya, seguir la traçada que els ha obert el constitucional (la vaca més grossa i maldestre de la maquinària jurídica espanyola) per tal de minvar-nos paulatinament la moral i de mica en mica, i sense fer massa soroll, acabar fagocitant tot allò que és i vol ser Catalunya.

No sé quina serà l'acceptació entre la població catalana, però evidentment queda clar que el model d'immersió lingüística ha estat tant un èxit com una necessitat vital si volem que el català no quedi exterminat en benefici del espanyol. No cal ser gaire intel•ligent per veure que una de les dues llengües necessita ser atesa i mimada, que cal tenir-ne una especial cura, enfront de la poderosa veïna.

S'ha parlat de insubmissió en l'acatament d'aquesta sentència. Bé és una postura, però jo penso que ha arribat l'hora de defensar-se de l'atac constant, comença a ser hora de plantar cara de veritat, i no esperar a que cap polític desenredi la situació atàvica, ells no ho faran! Per tant hem de ser la societat civil qui entenguem que el nostre futur l'hem de guanyar nosaltres, cal prendre les regnes del assumpte, comprometre'ns, lluitar i dir ja n'hi ha prou!

La meva proposta, no volen llibertat per poder escollir la llengua d'educació dels seus fills? doncs molt bé, si aquest és el pretext, si aquesta és l'excusa imbècil -recordar que la mitjana de coneixement del castellà dels alumnes catalans està per sobre de la del global espanyol- si per aquí van els trets, jo proposaria agafar les seves pròpies regles del joc i dilatar-les al màxim, dur-les fins i tot a l'extrem absurd, creem l'apartheid lingüístic a Catalunya!!! Copiem el model d'Euskadi amb les Ikastoles!!! Aleshores la llibertat que tan anhela i que sembla que troben a faltar el suprem, tc, C's, PP's,... ja la tindran. Ara bé, i aquí és on rau la clau, aleshores les escoles que imparteixin l'educació en català, que siguin unes integristes del català: en cap cas o context s'enraonarà en castellà (que dediquin les energies a l'estudi de l'anglès, el castellà ni que sigui per fregament ja l'aprendran més o menys), no hi haurà cap lectura en castellà, estarà terminalment prohibit veure cap pel•lícula o anar a cap obra teatral que no sigui estrictament en català, i si s'enxampa un vailet xerrant a l'hora de l'entrepà amb el company en castellà, serà fulminantment expulsat de l'escola! en fi imagino que ja veieu per on va la ironia, en tot cas, la segregació escolar en funció de la llengua vehicular. Aleshores, estic absolutament convençut que les diferències entre l'escola castellana i la catalana serien notòries -parlo de la pública- ara sé que molts em titllaran de xenòfob i altres misèries (potser amb raó, no ho sé), però m'hi jugo un pèsol a que el nivell acadèmic, social i cultural de les escoles catalanes estaria, en general, per sobre de les castellanes. I amb això no vull dir que els castellano parlants siguin pitjor, menys cultes o més males persones, però el qui em vulgui entendre ja m'entendrà.

I què passaria si els nivells acadèmics fossin diferents? Si aleshores hi ha població que escull massivament les "ikastoles catalanes", tindrem nosaltres el dret a vetar-ne l'entrada si no s'és catalanoparlant? No, És clar que no! No sabeu que els catalans hem de ser oberts, tolerants, respectuosos, parar sempre l'altre galta de la cara? Fins quan durarà aquesta comèdia? Que més els hi cal a alguns catalans per desenganyar-se i entendre que la convivència España-Catalunya no és viable, no és factible, no la podem tolerar ja que la única forma que ells entenen aquesta convivència és la de la submissió, l'acotament del cap, la del cornut i pagar el beure, només entenen que ells manen i tenen el poder de fer-nos fer el que els hi plagui, a nosaltres ens toca pagar, pagar i pagar, i ells ja ens diran quina és la pròxima llibertat del poble català que serà violada.

Em penso que a molts catalans els passa el mateix que a un esclau que du 40 anys rebent fuetades alhora que recull cotó per l'home blanc en jornades de 16 hores sota una calor del dimoni, que el dia que li donen la llibertat té por d'agafar-la, du tants anys amb el jou al coll que ja no sap si sabrà caminar sol, ja no sap si sabrà decidir per si mateix i lliurement que és el que ha de fer. A aquests catalans els preguntaria, quantes fuetades més heu de tolerar per vèncer la por de la llibertat?

Com he llegit avui en un twitt  "Catalunya - Espanya GAME OVER"

P.D.: Com a pare de família, us garanteixo que el criteri d'escolarització dels meus fills serà que la llengua vehicular del centre sigui el català i només el català!

servido por rpuiggermanal 1 comentario compártelo

Tratado de rendición

Apreciados paisanos,

Espero que sepan disculpar mi mal gusto por haberme obstinado anteriormente a comunicarme en un dialecto excluyente y no en una lengua que nos une a todos y facilita el entendimiento y mejor comprensión, llegando así a mucha más gente que hasta ahora discriminaba, lo lamento al tiempo que prometo que puliré mi descuidado castellano por culpa de una educación sectaria donde se ha marginado deliberadamente a la lengua de todos.

El motivo de esta misiva no es otro que doblar la rodilla y hacer oficial la rendición, dejar esta lucha estéril y que a nada positivo nos lleva y de una vez por todas reconocer vuestra victoria, y faltaría más, felicitaros por aniquilar un pueblo y una cultura obcecada en querer dividir en lugar de sumar esfuerzos e intereses. Ha sido una batalla larga y de mucho desgaste, pero ustedes lejos de pisar y humillar haciendo uso de su evidente fuerza, nunca habéis querido prohibir nada al pueblo catalán y siempre habéis respetado las normas del juego democrático para con el tiempo hacernos ver en el error que incurríamos; Jamás un recorte de libertades impuesto desde nuestro gobierno abierto y plural, jamás el uso de guerra sucia con mentiras y vejaciones des vuestros medios de comunicación, incluso diría que llegando al absurdo, habéis tenido la hombría de tolerar que en nuestra comunidad autónoma se produjeran injusticias y persecuciones a lo español.

Ha sido necesaria la intervención de tan noble instancia como es el Tribunal Constitucional, para mediar en el asunto e impedir que los brotes de cuatro enajenados fueran a más y pusieran en peligro el arduo trabajo que ustedes llevan realizando durante 35 años, con la ayuda de los políticos catalanes, para ir paulatinamente pero sin retroceso abriendo los ojos a aquellas pobres almas que creían que un futuro lejos de España podía ser próspero y feliz, son muchos años los que han tenido que soportar estoicamente insultos y menosprecios constantes de esta región, sufriendo falsas acusaciones que pretendían hacer creer al pueblo catalán que había sido dominado primero por las armas y la fuerza bruta y más tarde limando o coartando libertades del pueblo catalán haciéndose valer del perverso juego democrático. Ahora que, por fin y aunque tarde, me habéis ayudado a darme cuenta del grave error en el que vivía (y lo que es peor, hacía vivir a mis allegados), lejos de sentirme derrotado, frustrado o vencido, me siento liberado.

Finalmente me he podido sacar el yugo que me esclavizaba a unas ideas y creencias imbéciles i fascistoides que sólo buscaban con afán y avaricia romper la unidad de un país que tanto hace por nosotros, puedo decir orgulloso y en voz alta que me siento libre, descansado y íntimamente unido a una España que ha tenido la bondad de tener la paciencia necesaria y esperar mi recapacitación.

Al abrir la ventana y dejar entrar la luz y el aire fresco, me siento mejor, me siento integrado a mis vecinos, a mis compatriotas, al país y las gentes que han velado tan bien por mis intereses aún cuando algunos de nosotros creíamos que vuestra conducta era sodomizadora, cuando en realidad era la postura que cualquier padre adopta ante un hijo que está a punto de cometer una estupidez. Por todo ello quiero daros las gracias y repetir una vez más que nunca os podré agradecer lo mucho que habéis hecho por mí y loar vuestra infinita bondad al perdonarnos y recibirnos con los brazos abiertos para acogernos en vuestra madre patria, de corazón: Gracias.

Y por si fuera poco, en lugar de ser castigado por una conducta tan inapropiada durante tan tediosos años, se me recompensa pudiendo gozar y disfrutar junto con todos vosotros de les éxitos de la Roja ¡si es que había que estar ciego para no haberlo visto antes!

Me despido afectuosamente, poniéndome a su servicio para tan noble causa y juro ante el Rey que cuando desgraciadamente me tope con un separatista no escatimaré esfuerzos para hacerlo entrar en razón, que apoyaré y respaldaré la lucha que debemos seguir manteniendo con las vascongadas (¡malditos terroristas!), que eliminaré de mi catálogo simbologías fascistas como la Estalada, la Senyera… siendo estos substituidos por la roja y gualda, que me limitaré a hablar mi dialecto en privado y cuando no pueda molestar a nadie, y que siempre que sea posible usaré la lengua de Cervantes para garantizar una mayor comprensión de toda la concurrencia y no faltar más al respeto.

Y ya para terminar, no sé qué hormigueo extraño me invade que me obliga a soltar una última frase, a pesar de no saber muy bien su significado:

“E pur se muove”

servido por rpuiggermanal sin comentarios compártelo

Pàgina en blanc

Es estrany, fins ara només m’havia posat a escriure després de, ves a saber com, m’havia vingut una idea al cap, ja fos de manera clara i concisa que em feia brollar les paraules una encadenada darrera l’altre o potser d’una forma més vague, més abstracte. En aquetes ocasions al seure davant el teclat les primeres paraules costaven d’afinar, no surt la combinatòria de paraules que dóna ànima al teu pensament original, però al cap d’una estona i quasi sense voler surt una seqüència que sembla haver trobat el filó correcte, i aleshores brollen les paraules i pren cos la idea primerament difuminada, cada cop amb més força a mesura que més vas endinsant-te en l’escrit.

Però ara és diferent, m’he posat el repte de veure si sóc capaç d’escriure quelcom lligat i coherent amb una total absència d’idees ni necessitat que m’hi obligui, més aviat com un repte personal. Sincerament, per ara no me’n surto gaire bé, ja que com he dit fins ara, tot allò que he escrit a estat sempre fruit d’una concepció prèvia en la meva ment i després només ho he hagut de traslladar amb més o menys dificultat, amb més o menys encert, a un paper o pantalla d’ordinador. En totes aquestes ocasions sempre hi ha hagut un detonant, bé podria ser una notícia vista al televisor o llegida als diaris, que hagi encès els meus ànims per manifestar un sentiment d’ira, ràbia, enuig o quelcom similar enfront d’algun fet real. En d’altres ocasions m’he basat en una observació de la vida quotidiana que m’envolta, una conversa escoltada furtivament en la terrassa d’un bar, una visió d’una escena curiosa aturat en un semàfor o fins i tot de vivències en primera persona, i donades aquestes premisses n’he extrapolat una història més o menys lluïda, o fins i tot he arribat a poder escriure quelcom a partir d’un viatge oníric del qual n’hagi pogut salvar algunes relíquies en la memòria, suficients per relatar a posteriori aquella somni o com a mínim que servissin d’inspiració com a punt de partida per poder fer alguna petita narració.

Ara el repte imbècil i del tot innecessari que m’he imposat a mi mateix, esta resultant una llosa molt feixuga i no paro de dir-me, au, va, no siguis beneït i deixa-ho estar, al capdavall tu no tens ni talent ni fusta d’escriptor. Només quan una realitat ben evident s’estavella contra els teus morros o un flaix de deliri creua el teu subconscient tens motiu per ajuntar quatre mots i treure’n un text més sovint desafortunat que cap altre cosa, si de cas alguna frase enginyosa o una ocurrència divertida, però poca cosa més! O sigui que vist el resultat infructuós i estèril de posar a prova les meves dots literàries, que ara ja sé manifestament nul•les, abandono en el meu intent penós per omplir la pàgina en blanc.

servido por rpuiggermanal sin comentarios compártelo

Nova ajuda del Govern Zapatero

Serveixi aquest escrit per manifestar el prec cap al Govern del Sr. Zapatero que doni una nova ajuda econòmica a la societat civil, ja sé que no estem mai contents i que les diverses campanyes engegades per ZP & Cia a vegades no s’han acabat d’entendre; que si els 400 € de deducció del IRPF, que si augmentar la retribució i el temps del subsidi (que no atur!), les ajudes per la gent gran (llei de dependència) i la gent més jove (ajudes al lloguer), altres de les que en dono fe como els 100 € mensuals durant tres anys) i 2.500 € pel nounat, i segur un llarg etcètera que em descuido i que ben segur que vetllen pel benestar de la població. Ara bé, amic ZP, s’ha deixat vostè una ajuda cabdal, primordial i quasi diria indispensable.

Des d’aquí reclamo, posem per cas 50 €/dia pels ciutadans que tenen a bé desplaçar-se motoritzats per la ciutat i arriben xops i calats fins al moll de l’os a la feina. Penso que seria una bona cosa personar-se a qualsevol oficina de “la Caixa”, n’hi ha a tot arreu, i dirigir-se a la finestreta xorrejant amb el casc encara calat (que segura que com a mínim una ínfima porció del teu cos estigui relativament seca, si no se’t acut esternudar amb aquest posat!), acreditació suficient per recollir la quantitat a percebre.

Val a dir que aquesta mesura que pot semblar impopular, si l’analitzem amb sentit comú, criteri i una mica de fredor que dóna la distància, és una manera extremadament eficaç i generosa de beneficiar al país. Pensem-ho una mica i veurem de seguida que totes les parts en surten beneficades: Si quan hom està moll per culpa de la pluja (fixem-nos que no podem parlar de negligència o temeritat del usuari, senzillament s’ha vist sorprès per una inclemència meteorològica) deia que aleshores si aquest individu rep 50 €, pot amb aquesta inesperada font d’ingressos dirigir-se a una botiga o al Carrefour a comprar roba seca o en el seu defecte passar per una bugaderia i introduir-se tot sencer dins d’una assecadora durant 20-40 minuts, en funció de la potència de la tempesta. Sense cap mena de dubte els més aguts ja haureu vist l’immediat benefici que representa pels comerços del ram del tèxtil, que justament solen tenir com a dies negres els dies de pluja! Però senyors, la cosa no acaba aquí! Quan un queda sec després d’unes voltes o es canvia la roba que duia amarada per una d’eixuta les possibilitats de refredar-se disminueixen molt sensiblement, la qual cosa provoca l’efecte dominó de menys baixes laborals, i ja tenim aquí el benefici no només per un sector de manera directa, sinó per tot l’empresariat del país. Ah, i el darrera beneficiat? El mateix govern! Si millorem l’absentisme laboral, millorem la producció, i si millorem la producció més impostos que l’estat pot recaptar de les empreses i sobretot menys baixes que ha de cobrir!

Val a dir que hi ha un petit punt desfavorable en tot plegat, i justament recau sobre el ram de la indústria farmacèutica, si no agafem un catarro de nassos, no podran vendre’ns milions i milions de Frenadols, però vaja ja s’ho recuperaran de sobre venent-nos milions i milions de medicament i vacunes estèrils per la Grip A.

Una vegada exposats els meus arguments, entenc que no hi ha motius per rebutjar una idea tan brillant. Així que us emplaço a tots aquells que en un dia de merda com avui, heu arribat a les vostres destinacions com si haguéssiu fet la travessa del canal de la mànega rollo David Meca en comptes de venir amb moto normalment, us personeu a la oficina de “La Caixa” més propera a reclamar el que us pertoca.

Signat: Un que escriu amb mitjons fins a mitja canya calçotets i samarreta imperi, alhora que darrera seu té una estesa de roba penjant de diverses cadires esperant que s’assequi una mica. Tot plegat força llastimós!

P.D.: Espero que avui no vingui cap visita pel despatx!!!

servido por rpuiggermanal sin comentarios compártelo

Bosses de pell de patata

Quina va ser la meva sorpresa, quan ara encara no fa ni una setmana, vaig a comprar al Carrefour amb la intenció de carregar al màxim per tal d’omplir el rebost i tenir reserves suficients durant un parell de setmanes. El cas es que arribo a la caixa i començo a traslladar tots els elements del meu carret de la compra sobre la cinta transportadora que els empeny fins al/la caixer/a de torn, un cop ja m’he deixat la ronyonada per buidar-lo completament, salto ràpidament al extrem final de la caixa per disposar-me a recol•locar la meva compra de nou al carret, i en notar que l’amable caixera s’havia oblidat de facilitar-me les bosses per tal de transportar la meva compra (val a dir-ho, de forma penosa ja que quan arribo a casa jo no tinc ascensor!), la noia m’explica que Carrefour té una nova política de no facilitar bosses de plàstic als seus clients, que la nova consciència ecològica del hipermercat no els permetia atemptar contra el medi ambient facilitant bosses de plàstic!

I jo dic molt bé, estic a favor de l’ecologia, però ara que faig jo sense bosses? Em poso la compra de tot el carret a les butxaques? Llogo uns portejadors que m’ajudin a dur la meva compra fins a casa? No! La simpàtica noia de la caixa em comenta que el Sr. Carrefour sempre atent i pensant en el benestar dels seus clients disposa d’unes bosses de ràfia súper xules amb uns dibuixos de grans flors (estil Àgatha Ruíz de la Prada) i d’unes altres més modestes que venen a substituir les que ens donaven fins ara, però aquestes és veu que estan fetes amb pell de patata, i és clar són molt ecològiques. Però... quina és la meva sorpresa quan, insisteixo, la simpàtica caixera em diu que el preu de les bosses de ràfia made in De la Prada valen 25 cèntims i les de pell de patata 5 cèntims! D’entrada es dóna la paradoxa que a la simpàtica caixera li toca formular una pregunta que la fa semblar del tot estúpida “quantes en vol?” i què sé jo quantes en vull! No tinc prou capacitat d’abstracció per visualitzar tot un carret de compres ple a vesar i calcular mentalment que em caldran 6,78 unitats de bosses de pell de patata per encabir-ho tot! En tot cas, res que una mica de planificació, ordre i sentit comú no pugui solucionar, més que res per evitar que la simpàtica caixera sembli gilipolles!

Ara bé, aquí el senyor Carrefour ens està fent trampa: Sota la bandera del ecologisme ens cola un gol per tota l’esquadra, és a dir que aprofitant que ningú es queixarà per retornar al antic sistema, ja que no seria ben vist proclamar-se acèrrim defensor del plàstic i que els donin pel sac a les pròximes generacions, ningú s’atreveix a dir-hi res. Cosa que fa que l’estimat Sr. Carrefour hagi fet un negoci rodó, per un costat s’estalvia els costos de la producció de bosses de plàstic que havia de sufragar de la seva butxaca i per comptes d’això compra bosses de pell de patata que paguen els consumidors, els seus clients, i fins i tot m’atreviria a dir que encara hi fa negoci, creieu que al Sr. Carrefour la unitat de la bossa de pell de patata li surt a 5 cèntims la unitat? Oi que no! Doncs tot el que hi ha de més cap a la seva butxaca. En definitiva molesta que ens vulguin prendre el pèl fent-se passar per ecologistes amb una finalitat encoberta d’augmentar els beneficis, d’altra manera tampoc s’explicaria com poden ser tan sensibles amb el medi ambient a l’hora de passar per caixa i en canvi quan compres en la secció de verdures, fruites i hortalisses hi ha unes fantàstiques bosses de plàstic per fer les nostres compres (aquest del de sempre, no de pell de patata, i això que estem a la secció on hom pot adquirir-les!).

Potser també estaria bé que el Sr. Carrefour, tant preocupat pel benestar del nostre planeta, fes pressió als seus proveïdors que adornen amb una quantitat inhumana de plàstic els seus productes (heu vist els envasos de Donuts?).

Acabo només dient que un està a favor de reciclar, consumir el mínim plàstic possible, i ser ecològicament responsables. M’agrada la idea de substituir les bosses de plàstic del súper per bosses ecològiques i reciclables, ja siguin de pell de patata o de Kiwi. El que m’ofèn es que aquestes no continuïn essent gratuïtes, i que de la sensibilització de la societat s’aprofitin per treure’n partit i benefici propi.

servido por rpuiggermanal sin comentarios compártelo

Els impostos d'en ZP

Malgrat que el govern pregoni per un costat que va veient "brotes verdes" en l'economia espanyola, els fets evidents ho contradiuen. Els experts en economia, que pel que sigui no se'ls dóna gaire ressò mediàtic, avisen que això no s'ha acabat ni de bon tros, és més, els gurus europeus manifesten que hi ha un cert reactivament i recuperació, però en les grans economies europees! entre les quals per descomptat i desengany de molts no ens hi podem comptar, ja que senzillament seria una broma de mal gust.

Per tant, si, efectivament les locomotores de França i Alemanya sembla que han virat cap amunt, i si, comencen a veure la llum al final del túnel (com els EUA), però que no ens enganyin, nosaltres no. Aquest fet queda clarament manifest, no només per que les autoritats en la matèria diguin que Espanya (com també Irlanda) seran de les últimes en sortir-ne, sinó que des del propi govern es contradiuen i ara surten a la palestra alguns d'ells avisant-nos que l'atur seguirà creixent i que s'estima que pot arribar als 4,5 milions d'aturats! En sentir aquesta notícia m'han tremolat les cames, ja que el govern del ZP si hi ha quelcom en que s'ha especialitzat es en mentir compulsivament i rebaixar exageradament tots els mals auguris i previsions "pessimistes" que després s'han anat complint l'una darrera l'altre, recordeu quan ja en plena crisis en ZP ho negava i només parlava d'una desacceleració? (ja no entro a valorar altres grans mentides d'en ZP com l'Estatut!). Resumint si el govern preveu poder arribar a la xifra de 4,5 milions d'aturats, jo en trec dues conclusions: Una, hi arribarem segur! Dues, segurament en seran més dels que diuen!

En aquest marc, i tenint en compte la molt profunda crisis que encara estem patint, i ves a saber encara durant quant de temps més, les arques públiques s'han omplert de teranyines i l'estat només fa que augmentar el deute. Personalment penso que en certa manera és lògic l'empobriment de l'estat amb concordança amb l'empobriment de tothom en general. Hi ha però un plegat d'actuacions partidistes, maldestres i penso que del tot malintencionades per part del govern de ZP.

Recordeu els 400 € que en ZP va "regalar" deduint-ho de la recaptació del IRPF, quan ja estàvem en plena crisis, i ell (contra la visió de la resta del món mundial) només veia una lleu desacceleració? Per què van servir el malbaratament de tants diners? I ara els trobem a faltar per oferir subsidis a aquells que s'han quedat sense prestació per la seva llarga estada a l'atur i davant la impossibilitat de trobar feina de nou? Això que li passi a un nen que es gasta la setmana en llaminadures el dilluns i que ja el dimecres es lamenti als seus pares de no tenir quartos per comprar l'esmorzar, d'acord, però al màxim mandatari del país?!

Ara però, i aquí el fet que realment volia comentar, el govern ja planteja una pujada d'impostos. No pot tocar l'Impost de Societats ja que atemptaria directament sobre les empreses i per tan el motor de generar riquesa del país, segons la versió oficial. Jo en canvi penso que no toca l'Impost de societats per que no en trauria quasi res, la majoria d'empreses en aquests temps de recessió són les primeres que ho noten i per tant no declaren beneficis, ans al contrari que les declaracions de pèrdues són ben abundants i a l'ordre del dia! O sigui que tocar aquest impost, a curt i mitjà termini no aportaria més líquid a la desolada caixa de l'estat. Aleshores ens diuen que els impostos que augmentaran aniran encaminats a fer que els qui més tenen més paguin. Políticament correcte. No ho han dit amb totes les lletres, però em temo que aquesta mesura va encaminada a traduir-se en un augment del "Impost Sobre el Valor Afegit" o sigui l'IVA. S'escudaran dient que òbviament aquells amb rendes més elevades i per tant més poder adquisitiu fan compres per valors que segurament la majoria de nosaltres no podem ni somiar, i per tant la quota d'Iva que s'ingressarà d'aquestes compres serà molt  més elevada que la part de les compres que puguem fer la classe mitja. És evident que si jo compro quelcom per 116  € i m'apliquen un 16% d'IVA, l'estat s'endu 16 €, i si un senyor amb molts més diners que jo compra quelcom per 116.000 €, al mateix tipus d'IVA, l'estat aleshores recapta 16.000 €, efectivament diferència notòria! Ara bé, amic Zapatero, el qui pot pagar grans sumes de diners no nota la crisi d'igual manera que la immensa majoria de la seva ciutadania que formem part de la forquilla de la classe mitjana, que són juntament amb la classe baixa (per descomptat!), els qui de veritat notem els estralls de la crisi, som els qui formem part, o tenim algú pròxim formant-ne, d'aquest col·lectiu de 4,5 milions d'aturats, d'aquest col·lectiu que ja no rep cap subsidi ni prestació, d'aquest col·lectiu que espera que finalment pagui la immensa demora i morositat que té el govern envers els sol·licitants d'ajudes promeses amb bombo i plateret com al lloguer, ajudes per la dependència,... arribin d'una vegada! Deia doncs, que aquesta gran massa, que casualment molt són els seus votants, si que es veuran afectat per l'augment de l'IVA, a nosaltres si que ens afectarà que cada dia en qualsevol petit gest que fem haguem de pagar una mica més per inflar les buides arques de l'estat, quan anem a comprar el pa, la llet, el diari, unes sabates, la compra alimentària de la setmana, la revisió del cotxe al taller, els llibres dels nostres nens,... unes aparents minses quantitats però que al final del més ens estimularan encara una mica mes a fer equilibris entre els salaris i la despesa. Això si, no cal ser un geni per saber que un petit augment en l'IVA, posem un parell de punts, aporten enorme saca de diners al estat! En resum, un cop més s'embetumarà de tot el camuflatge d'esquerres del PSOE per dir que vol fer pagar als més rics, es disfressarà amb els hàbits de mentider compulsiu, i aleshores ens deixarà caure la bomba que puja el tipus d'IVA! I només ens caldrà dir-li, gràcies! De tot cor i un cop més moltes, i moltes gràcies!

Ja em perdonareu, jo no sóc cap expert en economia ni res que s'hi assembli (de fet a casa meva la "comptable" es la meva dona!) però m'estranyaria molt que la única manera de recaptar més diners a base d'impostos sigui apujant l'IVA, si que em sembla que sense cap mena de dubte pugui ser la més fàcil, però la única? No podria a través de la recaptació d'Hisenda realment fer tributar molt més aquells qui tenen un estol de propietats o uns sou de primer ministre?

El més trist de tot plegat, és que vindran unes propers eleccions estatals, i amb força probabilitat guanyarà el senyor Rajoy i la seva cort, no per que siguin molt millors ni res d'això, sinó per que en Zapatero ho haurà fet tan malament com haurà sabut, és el gran problema dels farsaires, que un cop han dit la mentida i enredat a tothom després no poden tornar pel poble del vell oest amb la seva carreta carregada de beuratges màgics guaridors, per això en Rajoy té tantes possibilitats. I precisament, i com ja va passar al 1993, gràcies a la mala tasca del PSOE es donarà la alternativa al PP que pujarà al govern casualment quan la crisis realment pugui estar reculant una mica i ens ofegui a tots plegats un xic menys, vés per on que en ZP farà que de nou sigui la dreta qui tregui el país de la crisis. Perillosa associació d'idees, no creieu?

Per acabar, ahir em van comentar una frase sentida en una notícia del corresponsal als EUA de TV3, l'Antoni Bases, on explicava el cas d'unes noies acomiadades de la seva feina i que amb molta energia i empenta havien creat la seva pròpia empresa i els anava la mar de bé, aleshores comentava el periodista "Amèrica, temps de crisis o temps d'oportunitats?", els qui em coneixeu sabeu sobradament que no sóc un pro yankee precisament, però val a dir que en aquest aspecte si que caldria que els nostres governs (i segurament nosaltres també) ens hi emmiralléssim i veiéssim no tan sols les possibilitats de fer negoci, sinó les grans ajudes de l'estat a la creació de nova empresa, aquí ni de broma! I a la capacitat de la nostra societat de madurar una mica i no titllar de "fracàs o fracassat" aquell negoci que no ha prosperat o l'individu que aquest cop no se n'ha sortit!

Sincerament espero, que el sentit comú dels individus s'imposi per sobre del cúmul de despropòsits dels qui els manen.

servido por rpuiggermanal sin comentarios compártelo

Laporta i el seu salt a la política

De nou Joan Laporta, actual president del Futbol Club Barcelona, torna a estar a la palestra! Aquest cop el motiu sembla ser que es el seu possible salt a la política, quan a finals de temporada abandoni la presidència del Barça. Això, per descomptat ha generat un ampli debat, ja no només en cercles esportius, sinó també en tertúlies d’àmbit general.

D’entrada a tots aquells qui ara s’estranyen de la sobtada vessant política d’en Laporta, recordar-los que abans de ser president del Barça, potser amb més pena que glòria, ja era membre del P.I. (Partit per la Independència), de manera que ni les seves idees són cap sorpresa ni la seva activitat política hauria d’agafar a ningú desprevingut.

Més enllà de ser o no de la corda “catalano-sobiranista” d’en Jan, el que és innegable es la campanya que ja s’està orquestrant des de Castella. Aquest afer s’ha convertit en una arma que ataca per igual a dos fronts que els molesten de forma similar.

Per un costat s’abraonen sobre la figura del President, no per la seva manifesta voluntat de fer política, sinó perquè vol fer política catalanista, sobiranista i independentista, i clar això no està bé! Si volgués afiliar-se al PSOE, PP,... o fins i tot Iniciativa-Els Verds o C’s encara! És a dir que el que molesta, no és el seu pas a la política sinó les seves idees. Com ja ha quedat clar varies vegades, per exemple cada cop que ha catalanitzat el club, no els ha faltat temps als de sempre per escriure rius de tinta per criticar-ho. No oblidem que va ser el primer en posar de moda la senyera al clatell de la samarreta i més tard d’altres equips van “copiar” la idea, i curiosament encara que alguns s’entossudeixin a dir-nos que no som un país, alhora que nosaltres ens varem posar la senyera, la seva resposta no va ser col•locar una bandera de la seva comunitat autònoma sinó l’espanyola, de manera que el seu subconscient equipara ambdues simbologies, és a dir que potser si que tenim quelcom de tret diferencial al capdavall, no?

I l’altre meitat del seu atac va dirigit al Barça, entitat que agradi o no, representa com a mínim, gran part de Catalunya i és inqüestionable que forma part de la marca d’exportació d’imatge i de prestigi del país. Potser no a tothom li agrada la Sagrada Família, Montserrat o l’art de Dalí, però són icones que representen la nostra terra i cultura (com la Torre Eiffel a Paris o el Coliseum a Roma), i en aquest sentit el fet que el museu del Barça sigui el més visitat a Catalunya dóna fe que el Barça també forma part d’aquestes senyes d’identitat del poble català (això no vol dir que, per descomptat, hi ha altre clubs que són tant catalans com el Barcelona, i igualment que no tot català ha de ser culé, com tampoc tot bon català ha de sentir devoció per Dalí!). I donat que ara el Barça és el club de moda del futbol mundial, per títols i per joc, es quelcom que també inquieta als de Madrid (els del club de futbol i els de la regió administrativa!) doncs cal desprestigiar-lo, atacar-lo i mirar de desestabilitzar sigui com sigui!

Amics, culers o no, catalanistes o no, “al loro que no estamos tan mal”! i per això volen sembrar la llavor de la discòrdia entre nosaltres, això ja ho sabien els romans “divideix i venceràs”, no ens deixem enredar i deixem-los bordar fins a l’extenuació! Gaudim d’un Barça fantàstic amb tota la col•lecció de títols que ja tenim i els que esperem puguin venir, deixem que en Laporta acabi pacíficament el seu mandat (el temps el jutjarà) i a finals de temporada el soci de forma democràtica ja decidirà que vol pel seu club en el més immediat futur, i finalment deixem que en Jan “salti” a la política si es el que vol, que faci on vulgui que per això està la llibertat, ja sigui a CiU, ERC o Reagrupament.cat, tan li fa, al final també serà el poble català qui a les urnes decidirà si li dóna suport o no!

servido por rpuiggermanal sin comentarios compártelo