Se’ns en va un dels “nostres” pilots de la categoria reina, motoGP. Després d’onze anys amb èpoques de tot, jornades glorioses i altres records funestos, en Guibernau ens ha deixat als amants de les curses innombrables imatges a la retina, pugnes impossibles amb el Valentino Rossi, autèntiques exhibicions de bravura i coratge sobre dues rodes, i sobretot grans cagades (o posant-nos generosos infortunis) tals com acabar-se-li la benzina a la darrera volta, cometre errades de novell quan ja era un expert,... gran part del mèrit d’aquestes van ser fruit de la pressió que en Rossi va exercir sobre ell, i ja no només sobre l’asfalt, l’italià sap millor que ningú que la cursa i els campionats es comencen a guanyar o perdre molt abans de pujar a les màquines, i va ser el mundial que va acaronar amb la punta dels dits en Sete i que al final va caure del costat de “il Doctore” el que va marcar, al meu humil entendre, l’inici del final. Des d’aleshores cada cop que la Yamaha es posava darrera d’en Guibernau, sabia que només calia esperar ja que com fruita madura, pres pel pànic a l’arrabassament o destruït per la pressió que no va saber suportar el pilot català, acabaria cometent una errada letal: caure a terra, “fer-se un recte”,...ho sento moltíssim però per mi en Sete Guibernau sempre ha tingut mentalitat de “segundon” i així es molt difícil. Enguany, que per fi les Ducati s’han mostrat competitives, s’hagués hagut de veure que hauria passat si en Capirossi no patia, juntament amb en Sete, el nefast accident de Montmeló, si no era un seriós aspirant al campionat del món, però la diferència es aquesta, alhora que en Loris (només quatre mesos més jove que ell) continua i seguirà lluitant desacomplexat, en Sete ja en té prou!

El cert es que malgrat que mai he estat un gran admirador d’aquest pilot, cal fer justícia i reconèixer que les moltes caigudes i lesions sense curar del tot, han precipitat la retirada d’aquest esportista d’elit, i des d’aquí vull retre-li un sentit homenatge que crec que tot gran professional de les dues rodes es mereix, cadascú de nosaltres tindrem les nostres preferències i admiracions particulars, ja sigui pel pilotatge, per que ens cau bé o simplement per que si, però tampoc són tant els que aconsegueixen arribar-hi, i per tant em d’aprendre a valorar una mica més els grans pilots que dóna el nostre país, ja sigui en MotoGp, trial, F1, grans raids, o velocitat i motor en general (Tarrés, Mas, Gené, De la Rosa, Sito, Roma,...) , i es per això que vull acabar aquestes ratlles manifestant que en aquesta línia mai s’ha donat el just reconeixement al enorme pilot que va ser l’Àlex Crivillé i més si tenim en compte que ell si va ser campió del món de la categoria reina! que encara no entenc massa el perquè ha estat força maltractat institucionalment, només cal veure com tracten els nostres veïns al seu heroi Fernando Alonso!

Ràfegues i bes !!