Pàgina en blanc
Es estrany, fins ara només m’havia posat a escriure després de, ves a saber com, m’havia vingut una idea al cap, ja fos de manera clara i concisa que em feia brollar les paraules una encadenada darrera l’altre o potser d’una forma més vague, més abstracte. En aquetes ocasions al seure davant el teclat les primeres paraules costaven d’afinar, no surt la combinatòria de paraules que dóna ànima al teu pensament original, però al cap d’una estona i quasi sense voler surt una seqüència que sembla haver trobat el filó correcte, i aleshores brollen les paraules i pren cos la idea primerament difuminada, cada cop amb més força a mesura que més vas endinsant-te en l’escrit.
Però ara és diferent, m’he posat el repte de veure si sóc capaç d’escriure quelcom lligat i coherent amb una total absència d’idees ni necessitat que m’hi obligui, més aviat com un repte personal. Sincerament, per ara no me’n surto gaire bé, ja que com he dit fins ara, tot allò que he escrit a estat sempre fruit d’una concepció prèvia en la meva ment i després només ho he hagut de traslladar amb més o menys dificultat, amb més o menys encert, a un paper o pantalla d’ordinador. En totes aquestes ocasions sempre hi ha hagut un detonant, bé podria ser una notícia vista al televisor o llegida als diaris, que hagi encès els meus ànims per manifestar un sentiment d’ira, ràbia, enuig o quelcom similar enfront d’algun fet real. En d’altres ocasions m’he basat en una observació de la vida quotidiana que m’envolta, una conversa escoltada furtivament en la terrassa d’un bar, una visió d’una escena curiosa aturat en un semàfor o fins i tot de vivències en primera persona, i donades aquestes premisses n’he extrapolat una història més o menys lluïda, o fins i tot he arribat a poder escriure quelcom a partir d’un viatge oníric del qual n’hagi pogut salvar algunes relíquies en la memòria, suficients per relatar a posteriori aquella somni o com a mínim que servissin d’inspiració com a punt de partida per poder fer alguna petita narració.
Ara el repte imbècil i del tot innecessari que m’he imposat a mi mateix, esta resultant una llosa molt feixuga i no paro de dir-me, au, va, no siguis beneït i deixa-ho estar, al capdavall tu no tens ni talent ni fusta d’escriptor. Només quan una realitat ben evident s’estavella contra els teus morros o un flaix de deliri creua el teu subconscient tens motiu per ajuntar quatre mots i treure’n un text més sovint desafortunat que cap altre cosa, si de cas alguna frase enginyosa o una ocurrència divertida, però poca cosa més! O sigui que vist el resultat infructuós i estèril de posar a prova les meves dots literàries, que ara ja sé manifestament nul•les, abandono en el meu intent penós per omplir la pàgina en blanc.
